Així que posa el peu a l’altra vorera, el senyor Linh s’atura per recuperar l’alè calmós i ressegueix les filigranes de l’empunyadura amb els dits. Ho fa ja de manera inconscient, automàtica, com un hàbit incorregible o una mena de tic nerviós.

La néta del senyor Linh, Philippe Claudel

Aleix Cabrera | http://www.aleixcabrera.com


Allà on Philippe Claudel va posar el punt final, a la pàgina 117, la història segueix:

La tardor és a ja les acaballes: arbres nus i tapissos de fulles rogenques i terroses sobre el paviment. El senyor Linh se’l mira encara amb recança, aquell asfalt gastat. El primer record que li evoca és sempre dolorós, però tot seguit l’expressió de la seva cara recupera la serenor habitual. Obre de nou els ulls, que havien esdevingut dues fines escletxes, i esbossa un somriure dolç i amable. A l’asfalt, ben mirat, tornà a néixer. No farà un altre pas en fals, mentre el seu cap barrini com toca. Ara, mira a banda i banda de la carretera —un parell de cops, si s’escau— i travessa tan àgilment com li permeten els anys. Ho fa amb l’ajut d’un bastó que el mateix senyor Bark va tallar per al seu amic, per al dia que pogués dir adéu a la cadira de rodes.

Així que posa el peu a l’altra vorera, el senyor Linh s’atura per recuperar l’alè calmós i ressegueix les filigranes de l’empunyadura amb els dits. Ho fa ja de manera inconscient, automàtica, com un hàbit incorregible o una mena de tic nerviós. Línies suaus i sinuoses que tot d’una es tornen anguloses i aspres, com la vida mateixa. Es fixa en la flor de fusta que l’aferma al món i, tot seguit, en la nena d’ulls closos que té a l’altre braç. Que n’és d’afortunat de tenir sempre amb ell un amic i una néta.

–Senyor Tao-laï, benvingut a casa! –exclamen el senyor Bark i una dona tan o més grassa, que treu el cap per darrere, des del llindar de la porta.

El senyor Linh avança amb parsimònia, supera feixugament els quatre graons del jardí i abraça el seu bon amic.

–I aquí tenim la Sang Diû! –exclama el senyor Bark, conscient que el seu crit no la despertarà pas.

La parella acompanya el senyor Linh fins a la seva cambra. Tot és a punt perquè s’hi estigui tan com vulgui. Un matalàs confortable cobert d’una vànova blava de flors blanquíssimes, com la neu verge. Un parell de tovalloles a joc. Una estora de bambú trenat als peus del llit. La lluïssor daurada de la tarda que ressalta el vernís de la fusta. El nouvingut admira cada petit detall de l’acollidora cambra.

–Només hi falta una cosa –afegeix la dona amb un aire de lament mentre abandona l’estança–. Esperava tenir-lo enllestit per la seva arribada, però encara li haig de cosir els ulls.

La dona entra de nou amb un ninot de tela en una mà i dos botons de banús a l’altra.

–Sóc jo? –fa el senyor Linh entre sorprès i encuriosit.

–Vaig pensar que a la nina, a la Sang Diû, li farà bé un amic. Aquesta nit li poso els botons.

–No ho faci encara. Esperi’s fins que no hi sigui i, quan jo ja no pugui obrir els ulls, ell els contemplarà el món per mi.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits