Els draps bruts cadascú que se'ls netegi, si en sent la necessitat, que no és el meu cas, llevat que, abans d'acabar, voldria fer esment d'un escàndol que m'ha acompanyat des que vaig néixer.

Memòries, Josep Maria de Sagarra

Adrià Pujol Cruells | http://escafarlata.wordpress.com/


Si amb aquestes Memòries he tingut la sort de distreure o de commoure una mica, ja estic més que satisfet; i això, que és el que deien els antics comediants en acabar la funció, jo ho dic de bona fe i sense disfressa; i ara no em toca res més que posar aquell punt final, que és l'acabament obligat de tots els llibres. Permeteu-me, però, que abans de la clausura hi afegeixi un comentari.


Sóc conscient que una vida com la meva, i més encara si hom l'esventa, és impossible que no jugui al perillós tauler del safareig. De coda, m'és de bon suposar que alguns lectors esperaven un altre tipus de teca, perquè he estat un personatge públic, de bona soca, a voltes dissipat i a voltes conspirador, i, per tant, de mi i de la meva família se n'han dit de tots colors. Però jo no sóc amant de les enraonies. Els draps bruts cadascú que se'ls netegi, si en sent la necessitat, que no és el meu cas, llevat que, abans d'acabar, voldria fer esment d'un escàndol que m'ha acompanyat des que vaig néixer.


Ja he explicat que quan se'ls morí la mare, el meu pare i el seu germà, l'oncle Ramon, foren arrabassats del canemàs matern del carrer de Mercaders i encofurnats al pensionat que els Pares de la Companyia de Jesús tenien a la ciutat de Manresa. Allí van alternar la desolació amb els penellons, i sembla ser que l'oncle mai no perdonà al meu pare que no se n'ocupés prou, que no el protegís de la severitat circumdant i, sobretot, que no es partís amb ell un torró que una tia segona, un dia, introduí d'incògnit a la vasta baluerna.


També he explicat que el meu pare no fou un home d'excessives lluentors socials. Quan vivíem al carrer de Mercaders, pensava més en els llibres i els arxius que en la seva posició d'amo i hereu. I vet aquí que el meu oncle Ramon, un any més jove que ell, començà a fer-li el llit. A poc a poc, protocol·làriament li segà l'herba sota els peus i s'anà convertint en l'administrador del patrimoni. L'oncle Ramon era vanitós, donat als salons i al naip, d'enveja fàcil.


La meva mare se n'adonà. Com que coneixia la flaca del pare, més donat a les idees que a l'acció, amb dolçor i fermesa a parts iguals l'avisà de les intencions de l'oncle Ramon. I el meu pare no canvià de tarannà, però amablement va parar els peus al seu germà. Aquest, emmurriat amb la cunyada, de seguida que pogué se n'anà a un pis de solter, des del qual es dedicà a caçar una pubilla. Però la llavor de l'odi, plantada a Manresa, havia fruitat del tot, i aquí és quan jo entro en joc.


Vaig néixer el 5 de març de 1894. Apamada la dida i assegurat tothom que la meva petita existència tenia les formes de la normalitat, al cap de cinc dies em portaren a la parròquia de Sant Francesc de Pàdua amb un faetó llogat. El bateig no és un salconduit, com es pensa la gent, per netejar el pecat original: és una presentació en la societat familiar. I aquí es produí el daltabaix. Hi eren presents el meu pare i l'oncle Ramon, els padrins, la tia Xaviera i quatre amistats de rang.


Quan mossèn Modesto demanà que m'atansessin a la pica, la dida m'alçà i tothom em veié la cara per primer cop, tret del meu pare, que ja m'havia agafat a coll enmig del catifat de casa. Fou llavors quan l'oncle Ramon, aganyotant els llavis, començà el seu sainet. Tot endimoniat, es posà a cridar. Digué, ras i curt, que jo era fill seu, i que el meu pare era un tou que no satisfeia la dona. Crispats els dits i els ulls fora d'òrbita, escopí que les meves faccions no enganyaven.


El meu pare, que precisament no era de cor esbaldregós, esbufegà i es pinçà l'entrecella, i després convidà l'oncle Ramon a abandonar la parròquia. L'altre seguia amb els seus esgarips de comèdia, fins que el pare, veient que allò s'allargava, davant de tothom li va dir que se'n recordés d'un dia a Manresa, un dia concret, i acte seguit l'oncle Ramon abaixava la cridòria i s'esfumava. A mi em tornaven als pits sadolladissos de la dida, i mossèn Modesto, amb les galtes vermelles, donava l'acte per acabat.


La gent feia veure que no havia passat res, però el dubte ja era sembrat. Les amistats, potser algun padrí, en secret, pels passadissos de les finques alimentaren la notícia. Tenia, val a dir-ho, el marro de la veracitat, perquè el meu pare era calmós i vegetatiu, i en canvi l'oncle Ramon ostentava la temperatura d'un traginer, combinada amb la cartera del ben noliejat. I el que a mi m'estranya és que algú dubtés de la fidelitat, l'enteniment de la meva mare, però això ja són figues d'un altre paner.


Les setmanes següents, l'oncle Ramon escampà la mala nova per tots els casinos i coves il·lustres de Barcelona. Durant un temps, la xarada li proporcionà audiència, i després anà a la baixa, amb algun repunt quan jo ja era gran i conegut, i tot d'una m'arribava l'eco de l'astracanada. I tanmateix és igual. Jo només he volgut demostrar, amb aquest comentari capaltard, que el llibre que ara es clou podia haver estat un altre llibre, si m'hagués fixat en misèries com aquesta que, d'altra banda, a casa en tindríem per donar i per vendre. Diguem, és un final, que aquest material l'he tret del copalta per altres menesters, sobretot quan m´he dedicat a la prosa, al teatre, i a les aventures passada la mitjanit.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits