I la indiferència el va dur a veure l'extracció de l'ull que l'altre ull, obligat a mirar, va veure amb un horror que era l'horror de saber que si la cosa s'havia d'acabar allà sisplau acabeu-la ja.

La broma infinita, David Foster Wallace

Marc Romera


Els parpells de Fackelmann cosits de viu en viu sobre la pell de les celles era el límit tot i que allò fos una mala passada del maleït joc proustià que l'alenada d'hidroclorur de laboratori d'hospital havia fet esclatar en el centre corromput del recordar de l'immobilitzat Don. Més tard, Gately explicaria a l'encara velada Joelle que el Sunshine no havia fet més que postergar en un temps excessivament dilatat l'esclat de rebuig, patiment i compassió empàtica cap al desgraciat que, encara xop dels seus pixats, cridava no amb la veu sinó amb l'expressió deformada maleint que l'antinarcòtic hagués bloquejat els efectes de les ingestes quantitats de Dilauid que s'havia xutat, que en aquell moment, mentre veia i fins i tot mirava com li cosien pestanyes amb celles, com se li inflaven els ulls al pobre Fackelmann, com l'horror més violent s'expressava a través d'aquells ulls forçadament oberts, la indiferència que ell sentia no era només neutra sinó fins i tot feliç, tan feliç que ni tan sols pensava que faria els possibles per dedicar-se a trobar més quantitats i fins i tot algun proveïdor regular d'aquell Sunshine que tan difícil era d'aconseguir no només a Boston sinó més enllà de la Concavitat. I la indiferència el va dur a veure l'extracció de l'ull que l'altre ull, obligat a mirar, va veure amb un horror que era l'horror de saber que si la cosa s'havia d'acabar allà sisplau acabeu-la ja, però ho va veure com qui mira mirar una dansa que no t'emociona però saps que emociona a qui la mira, que és a qui mires. I aquell mirar no indiferent del tot sinó quasi plaent, era el mirar del moment però no el mirar d'una memòria que va amagar aquell mirar en un racó quasi inexpugnable, on havia romàs amagat fins aquell moment d'olor d'hidroclorur que va fer saltar les alarmes i va obrir les comportes i el va retornar amb el filldeputa del Bobby C., mentre els altres transvestals s'acabaven de xutar i ni tan sols així tenien els pebrots prou grans per mirar com el farmacèutic li arrencava l'ull a F. i li donava al Bobby C. perquè el Bobby C. li obrís la boca al descompost i més que histèric i hipersensibilitzat Fackelmann i li encabís l'ull i amb el genoll, d'un cop sec al mentó, li fes tancar la boca. I en el seu moment, segons li va explicar després a la noia del vel, tot allò va ser com una visió molt dolça que no havia passat, però les olors de l'hospital, el dolor a l'espatlla i la por dels sedants i la presència asfixiant del metge van acabar fent que d'alguna manera consentís, que digués que sí o que fes que sí, que acceptava d'una puta vegada el Demerol (1), que fins i tot estava disposat a acceptar qualsevol trànsit hidromorfínic que l'alliberés de tot allò, i es maleïa perquè volia deixar ben clar al metge obstinat de faccions i pell oriental que no era pel dolor, que sucumbia, sinó per tot aquell record de merda que per primera vegada havia sortit del seu forat i el colpejava com si el fet de no haver percebut la realitat d'aquella tortura i aquella mort en directe, d'aquella capacitat per al mal de Bobby («C») C. i de tota la seva parròquia de mariques drogats, de no haver estat conscient del salvatgisme desmesurat del patiment mortal del pobre Fax, de no haver-hi pensat més malgrat que tot allò, aquella bacanal de Dilauid i pixats i M&M, l'hagués portat a AA i a canviar-ho tot, com si el fet de no haver viscut en el seu moment el que li estava passant li hagués pogut fins i tot fer suportable el record del PM apallissant la seva mare biològica borratxa perduda i amarada de vòmits, tot i que aquesta mena de records sí que els havia ofegat des de ben petit en la beguda més que excessiva i en el munt de substàncies, la majoria legals, que aconseguia de les infermeres ionquis amb qui follava, no per follar sinó per poder satisfer les necessitats de narcotització amb què havia viscut la major part de la seva vida. Però ara el record se li feia impossible (2) perquè era la primera vegada que aquest record se li feia present, primera vegada fins i tot tenint en compte la vegada que el record no era record sinó que estava passant, que succeïa, que passava per la seva sensorialitat elevada a estats d'èxtasi infinitesimalment desvinculats de la realitat pel maleït i per sort beneït Sunshine, i que com a tal realitat no acabava d'existir perquè semblava desvinculada de l'estat de flotabilitat dolça en què l'havien deixat aquells malparits travestis drogates de merda que a hores d'ara, segons explica a una ni tan sols escandalitzada Joelle, ja deuen ser morts. I viure un record insuportable com si fos la primera vegada, exactament la primera vegada, que vius tot allò perquè quan ho vas viure no ho vivies realment, va ser per a Gately com estar-ho vivint de veritat, i ho vivia sense sedants, sense cap mena d'analgèsic, sense la química que a qualsevol no exaddicte li hauria estat imprescindible per sobreviure a aquell dolor físic que Gately burlava des del llit de l'hospital, i va ser per aquesta insuportabilitat, no del dolor físic sinó del record que involuntàriament l'havia envaït, aquell record que mai hauria dit que existia, que va cedir i va dir Sí i es va lliurar al Demerol i va pensar que si tornava, per culpa d'això, a les substàncies, potser es presentaria voluntari com a rata de laboratori per a l'experimentació amb hidrobromur per a la qual els laboratoris Alter Pharma Kern© s'havien presentat a la Ennet House a finals de l'Any dels Productes Làctics de l'Amèrica Profunda buscant voluntaris amb síndrome ansiosodepressiva i actituds premòrbides i hipotima poc reactiva o anhedònia parcial o apatia, o subjectes amb ansietat psicofísica flotant durant el dia i episodis de paroxisme angoixant i agorafòbia i conductes d'evitació, a part de subjectes altament irritables amb o sense ideació de mort o autolisi. Que així podria tornar, segurament, tal com li diu a la noia del vel, del seu retorn a les substàncies, en aquest cas amb la promesa del principi actiu de l'hidrobromur, que es presumia sense efectes secundaris de segon ordre i sense conseqüències addictives més enllà de la seguretat i la pau espiritual que dóna el tan-se-me'n-fotisme global.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits