El mirall va caure a trossos. Vaig girar-me esverada i vaig retrobar els seus ulls de debò. Vaig preguntar-li per què ho havia fet. Així, sense ràbia. I ella no va dir res. Somreia. Els seus ulls de debò em somreien altre cop, desafiadors.

El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda

Joan Todó | http://fastic.wordpress.com


LI

Vaig sortir de la casa del vigilant que ja era tard. Havien encès els fanals, però el cel encara era blau, molt blau. Una llum trista que s'escampava per les parets i lliscava amb lentitud. Jo caminava com abaltida, com si tornés a sentir de nou tot allò que m'havia explicat el vigilant, tota aquella història. Però necessitava caminar. Era com si ara anés tornant tot, a poc a poc, a poc a poc; a cada pas, una paraula. El carrer, costerut, vorejava un parc submergit en l'ombra. Al fons, el mar es fonia amb la blavor de la nit que queia, i no hagués sabut dir si la nit devorava el mar o era el mar que devorava la nit, dins la blavor que tot ho negava. Blau el mar, i els barris del voltant del Liceu, i la Barceloneta, tot era blau, i l'altra muntanya, allà d'on l'Eusebi i jo havíem vist alçar-se un coet.


La vaig veure al peu d'un til·ler. Vaig pensar què devia fer aquella nena, recordo que vaig pensar això, però res més. Donava voltes, saltant sobre un sol peu: dos salts sobre el peu dret, dos salts sobre el peu esquerre. S'aturava, i tornava a començar. Peu dret, peu esquerre. Va aturar-se en veure'm, com si l'hagués espantada. Per un moment, vaig pensar que havia acabat de saltar, però va tornar-hi. Ara, però, em mirava. Anava despentinada, els mitjons amb forats, les cames com espàrrecs. Dos genolls punxeguts, que feien venir fred. I com em mirava, gairebé insolent. Vaig apartar la vista. Vaig dir-me que tenia coses més importants en què pensar. Cecília. ¿Em deia Cecília? Vaig passar de llarg. Tenia ganes de caminar, de tornar caminant cap a casa, com si descabdellés el camí de casa meva fins a cal vigilant. Per si mai calia tornar-hi, perquè li havia dit que tornaria, però ara se'm feia estrany. Tot era com dir ¿i ara què? Què en faria ara de casa meva, què en faria de la Carmela, què en faria del Miquel, què en faria dels pisos. Què en faria, del meu nom. Vaig sentir soroll de passos darrera meu. Uns passos petits, tap, tap, tap. Vaig aturar-me davant d'un aparador, i els passos van aturar-se. Caminava de nou, i tornaven. Vaig girar-me. La nena del til·ler era allà, com si jugués, però anava llançant cops d'ull de gairell, com si m'espiés. Vaig seguir caminant. I altra vegada els passos darrera meu. Semblava que juguéssim a acuit.


Al final em vaig asseure en un banc. Així, de cop, per sorprendre-la. M'hi vaig trobar de cara, i ella somreia. Somreia amb tota la blavor dels ulls, encesos sobre les galtes plenes de mascara. Dos ulls com dos corniols. Perquè tenia els ulls tan blaus que, dins la foscor, semblaven de color violeta. Dos estanys sota els cabells polsosos. Vaig preguntar-li on anava a aquelles hores, tota sola. I ella vinga riure. El seu riure d'ulls de color de mar. Li vaig preguntar com es deia, i res. Li vaig preguntar on vivia, i res. Ho vaig provar en castellà, i no hi havia manera. Però a cada pregunta, no sé com, s'anava atansant i quan vaig posar-me dempeus ja la tenia a tocar, i va agafar-me la mà d'una manera que no hagués pogut dir-li que no. Era com un gest que hagués oblidat. I així vam arribar a la torre.


La Carmela va preguntar-me qui era, i jo vaig encongir les espatlles, i ella va assentir, en silenci. Va endur-se la nena, a banyar-la. Com la vestirem, va dir, si no tenim roba tan petita, i jo no sabia què contestar. Li vaig dir que no patís, que fes el sopar que ja la banyaria jo, i ella va dir-me que potser aniria a preguntar als veïns, a veure si tenien roba de nen. L'aigua s'anava tornant marronosa, del color de la brutícia de les barraques, i jo anava refregant aquells bracets com espàrrecs mentre la nena, submergida en la sabonera, es deixava fer. Ho mirava tot. Vaig incorporar-me per buscar la tovallola i em vaig topar amb el mirall. M'havia arromangat els braços, i de cop vaig adonar-me que tenia els colzes vells. Que els meus colzes havien envellit. I dins el mirall la vaig veure a ella. Ja no somreia. I jo era una altra. I els nostres ulls van trobar-se dins el mirall; dins el mirall els seus ulls d'aiguamarina, com si fossin els meus. Uns ulls més meus que no pas seus; no sabria com dir-ho. I era un neguit. Tot era ulls, i per això no vaig adonar-me que estava a punt de fer allò que va fer. Amb la pastilla de sabó, amb una pedra, ja no ho sé. El mirall va caure a trossos. Vaig girar-me esverada i vaig retrobar els seus ulls de debò. Vaig preguntar-li per què ho havia fet. Així, sense ràbia. I ella no va dir res. Somreia. Els seus ulls de debò em somreien altre cop, desafiadors. Era tota ella un somriure. Vaig acostar-me a ella i no va retrocedir, i amb la mà vaig tapar-li la boca. Li volia veure els ulls, només els ulls, tan alegres. Tenia els cabells regalimosos. I el somriure als ulls com si, tot baixant cap a la boca, s'hi hagués quedat a mig camí. Jo li preguntava com li deien, i ella no deia res, i llavors vaig preguntar-li si vivia a les barraques, i ella va remenar el cap, però no va dir on vivia. Li vaig dir que des d'ara l'anomenaria Eulàlia, i la vaig mirar als ulls. Encisaven. Encisaven per estar-s'hi hores. Tenia ganes d'explicar-l'hi tot. D'avisar-la. Explicar-li tot el que havia viscut: el passador de vidre, les flames violetes. Abocar-ho tot dins seu perquè, amb aquells ulls, anés ben desperta. I vaig començar: a mi, em van deixar en el carrer de les Camèlies...

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits